Poliamor: què és i què no és.

L'article de la Laia Vidal, extret del número 2 del magazine détourné, fa una reflexió sobre la monogàmia al món occidental i ens proposa el poliamor com alternativa.

Adrià.

No vagis on el camí sembla portar, vés, en comptes, on

no hi ha camí, i deixa una emprempta.

Ralph Waldo Emerson

Quan sents amor per tu mateix, és prou normal que

l’escampis arreu.

Wayne Dyer

Malgrat que el títol de l’article pot semblar massa contundent, intentant acotar estretament el que precisament hauria de ser una ampliació de conceptes, de maneres de pensar, un trencament d’esquemes, no deixa de ser interessant comentar aquestes idees com a esquema per a reflexionar sobre l’actual model de relacions imperant a la nostra societat. Imagino que els autors ho presenten així, sobretot en el moment de parlar de “què no és” el poliamor, perquè s’han trobat en nombroses ocasions amb malinterpretacions del terme lligades als tòpics de l’amor lliure practicat pels hippies als anys 60, el llibertinatge, la promiscuïtat…i volen aquí diferenciar i especificar el concepte ampli de poliamor allunyant-lo d’altres formes més superficials d’estimar, tradicionalment més conegudes i acceptades. Així, per una banda el sexe és el problema (quan definieix el que es pot fer i el que no amb una altra persona) i per l’altra, la solució (quan s’entén que el sexe només és sexe). D’aquesta manera s’accepta que pot ser diferent estimar que fer sexe, però en canvi no s’accepta que es pugui estimar a més d’una persona, sobretot si és simultàniament, i menys si el fet d’estimar inclou components sexuals. Al mateix temps, el sexe sovint és el tret diferencial en moltes relacions per tal d’etiquetar-les d’una manera o d’una altra, considerant que les relacions amb components sexuals són més importants que la resta, essent el fet de practicar sexe un element suficientment important com per trencar una relació en cas de practicar-lo amb més d’una persona. Paradoxes dels nostres esquemes socio-culturals repressius. O en tot cas, paradoxes, deixo la reflexió profunda a qui tingui ganes de fer-la.

Definició

Els autors defineixen el poliamor com “estimar més d’una persona al mateix temps, amb integritat i honestedat”. Posats a etiquetar què és el poliamor, tasca ben difícil i que pot semblar al- hora contradictòria amb la llibertat de triar, de construïr les nostres relacions de la manera que ens sembli més oportuna, podem dir que el que s’intenta des del poliamor és, com a mínim, ampliar etiquetes. Els autors defineixen també el poliamor com “un pas endavant en l’acceptació i la celebració de les realitats de la natura humana. El sexe no és l’enemic en una relació, sinó que ho són la decepció i la traïció a la confiança, que resulta de l’encasellament dels nostres instints naturals en un rígid i antinatural sistema social”. Segons ells, “el sexe és una cosa positiva si s’aplica amb honestedat, responsabilitat i confiança.” Podem veure doncs, com el problema no és el fet de tenir més d’una relació sexual, sinó que el problema vindria de l’engany. El fet és que si nosaltres fem un pacte molt estret i inflexible amb la nostra parella, serà molt més fàcil vulnerar-lo i trencar la relació, que no pas si acceptem la complexitat de la natura humana, dels sentiments, les emocions, els instints. Per tant, la proposta del poliamor és sobretot, no enganyar, no amagar, no traïr i al mateix temps comunicar-se i assentar les bases de les relacions de manera oberta i sincera.

L’amor és infinit, no una comoditat finita

Els autors de l’article posen com a exemple il·lustratiu d’aquest amor infinit, l’amor que senten els pares i mares cap als fills, cap a tots els seus fills, un amor incondicional que hi és per a tots i que no és menys intens pel fet de ser compartit entre més d’una personeta. Els poliamorosos refusen creure en el mite que “han de deixar d’estimar una persona abans de començar a estimar-ne una altra”.

Per altra banda, pensen que estimar algú no et dóna el dret de controlar el comportament d’aquesta persona i segons ells, “el sentiment de gelosia és substituit pel sentiment de joia en saber que aquella o aquell que tu estimes, és també estimat per algú més”. L’amor hauria de ser incondicional, i els poliamorosos creuen en relacions intenses i a llarg termini. Els autors creuen que en les societats occidentals domina la “monogàmia en sèrie”, que vindria a ser com “un compromís inconscient entre la idea cultural de la monogàmia, i els fets de la natura humana” cosa que voldria indicar que no som realment monògams, degut a les altes taxes de divorci, infidelitat, embarassos entre adolescents, i de famílies monoparentals. Tenim doncs, relacions monògames encadenades, i no en comencem una fins que en trenquem una altra, portant-nos això a conseqüències i contradiccions molt greus, segons els autors: considerar les dones com una propietat, crims sexuals i maltractaments, soledat... Aprenem des de petites que podem estimar més d’una persona, però només una al mateix temps. Els efectes destructius de la monogàmia en sèrie que destaquen els autors, parlen per si mateixos: 8 milions de famílies monoparentals als Estats Units amb els efectes que això pot provocar sobre els fills, divorcis per infidelitats, assassinats de la parella... la gelosia, la posessió i el control que es deriven de la manera socialment imposada/acceptada d’entendre les relacions, són la llavor de la violència domèstica i del malestar i la infelicitat en molts àmbits de la vida.

El sexe

Des del poliamor es parla molt del rol del sexe i de la seva importància. Així, si bé potser podem arribar a acceptar que estimem a més d’una persona, el fet de fer sexe amb més d’una ens pot costar més d’assimilar. Contràriament, el poliamor es basa en relacions llargues que incloguin sexe, la qual cosa és més trencadora. “Quan parlem d’amor infinit pels fills, la gent pot entendre el concepte, ara bé, si parlem d’amor sexual consentit entre adults, això ja es veu diferent. “Confonem sexe i amor massa fàcilment, sovint fent servir sexe quan parlem d’amor i amor quan podríem dir senzillament sexe”. Durant molts anys, l’adulteri era la única causa de divorci, quan en realitat, eren la decepció i la traïció els problemes, no el sexe en sí mateix, com ja hem comentat a l’inici de l’article.

La possibilitat de veure possibilitats

Tothom o molta gent pot triar ser monògam, i pot ser la seva tria de vida, però els poliamorosos centren precisament la seva atenció en la possiblitat de triar. La norma generalment acceptada és que el poliamor està bé si ningú ho sap, cosa que implica engany, el que és estrany per molta gent és el fet que sigui obert, que no existeixi l’engany. Pels poliamorosos, un dels millors regals que et pots donar a tu mateix és la possibilitat de ser tu mateix. “Estiman-te a tu mateix incondicionalment i respectant les teves qualitats i inclinacions, et permets estar en pau. Entres en un procés d’auto diferenciació, determinant què és important per a tu i vius moralment, èticament, honestament i responsablement”.

Creences i contra-creences

Els autors fan també, per últim, una reflexió sobre creences que fomenten les formes actuals de relació en parella i hi contraposen noves creences que s’adequarien més a la idea del poliamor. Posen èmfasi sobretot en que “totes les creences acceptades es basen en la por de la pèrdua i l’abandonament”.

· Primera creença: “Si la meva parella realment m’estimés, no tindria necessitat de tenir una relació íntima o sexual amb cap altra persona” Creença basada en el model d’escassetat de l’amor, que suposa per tant que si la meva parella estima algú més, jo seré menys estimada. A més, pressuposa que sexe i amor són la mateixa cosa i satisfan les mateixes necessitats.

· Nova creença: “La meva parella m’estima i confia tant en mi que podem permetre que la nostra relació s’expandeixi experimentant encara més amor per part dels altres. Hi ha una abundància d’amor en el món i n’hi ha suficient per a tothom. Estimar més d’una persona és una tria que pot expandir exponencialment el potencial per donar i rebre amor”.

· Segona creença: “Si jo fos una bona parella, una bona esposa, una bona amant, la meva parella estaria tant satisfeta que no voldria estar amb ningú més”. Creença fruit de problemes d’autoestima, terra de cultiu per a la gelosia.

· Nova creença: “la meva parella confia tant en mi i en la nostra relació, que tenir altres parelles no li farà sentir gelosia que destruirà el nostre amor”.

· Tercera creença : no és possible estimar més d’una persona al mateix temps. Un altre cop l’escassetat de l’amor.

· Nova creença: siguin quines siguin les idees i decisions que guien les nostres vides amoroses, aquestes han estat acordades conscientment i d’acord amb cada una de les parts implicades. Insistim en la integritat en les nostres relacions. Quan aconseguim sortir de la polaritat de l’“això” o l’“allò” i acceptem el “i” i també “al mateix temps”, tindrem gran part de la nostra batalla contra la gelosia guanyada.

Relacions íntimes i organització social

Davant de totes aquestes reflexions que ens arriben a partir de les idees del poliamor, crec que és important preguntar-se el per què de l’organització de l’estructura social al voltant de la relació de parella o el per què les relacions de parella monògama s’han establert tradicionalment com la forma més habitual de relació. Faig aquesta última reflexió a pinzallades, sense ànim de profunditzar-hi molt, però la faig precisament perquè penso que no és casualitat que sigui d’aquesta manera i no d’una altra. Penso que el fet que s’insisteixi i es bombardegi constantment i des que som ben joves en el tema de la parella, i com ha de ser aquesta, què hem d’esperar, com hem de reaccionar, què és normal i què no, es pot entendre com una forma de control social molt efectiva des de l’estructura del sistema capitalista.

El fet d’estar la major part del temps en parella o a la recerca de parella, compleix diversos objectius. En el primer cas, el fet d’estar en parella fomenta l’aïllament i la por, l’atomització de la societat en parelles dificulta l’acció col·lectiva, el viure en comunitat i tot el sentiment de pertanyença i estimació que això pot aportar a les nostres vides, les nostres relacions més íntimes es limiten cada cop a àmbits més privats i a més poques persones. Si amplies el teu amor, es redueix la sensació d’abandonament si algú abandona la família o si algú mor, la necessitat d’una comunitat de suport i d’estimació com més gran millor xoca frontalment amb la organització més comuna en els temps actuals: en l’àmbit privat, la de famílies petites i nuclears i en l’àmbit público-social, les trobades esporàdiques amb els pocs amics dispersos.

La possessió sobre la qual s’assenten la majoria de relacions de parella actuals fa una funció de control de la llibertat de l’individu molt important. Si reprimim el sexe i l’amor i el limitem a cada cop més àrees i formes pre-establertes, estarem controlant un camp d’acció molt important per a la felicitat i llibertat d’un individu. Un individu infeliç consumirà més, un individu que se senti lligat, serà menys ell mateix i actuarà de manera menys lliure, en general. A més, tenir parella actualment implica tot un “projecte de vida” que és molt lucratiu pels que estan immersos en el negoci de l’amor: tot el que implica una parella, casar-se, comprar un pis, comprar mobles, tenir fills etc.

En el segon cas, el fet que qui no tingui parella dediqui gran part del seu temps i esforços a tenir-ne, fomenta el consum de productes i estimula una gran demanda de mercat d’alguns d’ells (per agradar, per follar més, per tenir més èxit...) En l’àmbit de les relacions comença a imperar també una forta ètica de l’acumulació, no és important la qualitat i la profunditat de les relacions sinó la quantitat i la efimeritat/esporadicitat d’aquestes). A més, la repressió sexual fomenta el negoci del sexe que és un dels més lucratius del món (si la monogàmia és tan natural, –es pregunten els autors de l’article– per què hi ha una indústria tant gran sobre les relacions? –els “com fer-ho bé” de revistes, llibres, sèries de televisió etc.) i no tindria sentit si el sexe fos tractat des de sempre amb la naturalitat i el respecte que es mereix (atenció, que no estic parlant de frivolitat).

En conclusió doncs, m’agradaria dir que crec que és important quedar-se amb la idea, més que de la definició d’una categoria de gent com a “poliamorosos” o de la definició del “poliamor”, amb la defensa de la llibertat i la possiblitat de triar, de plantejar-nos les relacions sense imposicions i de treballar-les per tal que siguin cada una com volem i acordem que siguin. A més, és fonamental tenir en compte i donar fonamental importància al que tinc amb cada persona, molt més que fixar-me en el que no tinc amb ella, o amb el que ella té (també) amb altres. Això em recorda a un conte en què un avar que té 99 monedes d’or no és feliç perquè només és capaç d’obsessionar-se amb la moneda que li falta. Valorem el que tenim, siguem honestes, ampliem els nostres horitzons i redefinim les nostres creençes per tal de poder ser juntament amb els altres, cada vegada més lliures i feliços.

“La complexitat d’un sistema està limitada només si el sistema és rígid, inflexible i aïllat del seu entorn. Els sistemes autoorganitzats en continua interacció amb el seu entorn són capaços d’augmentar tremendament la seva complexitat abandonant l’estabilitat estructural en favor de la flexibilitat i de l’evolució amb final obert”

Erich Jantsch. Desing for Living

 Més informació:

- Poliamor España

- Article "Poliamory: What it is and what it isn’t" de Derek McCullough i David S. Hall.